Cuina de Convent
Fra Valentí Serra
Avui us vull parlar sobre el conreu i les nombroses virtuts medicinals de la llimonera o llimoner (llat., Citrus limonum), que els antics frares descriviren així: “És semblant al taronger i fa’l fruyt en forma oval d’un groch baix quan está madur, y conté un such agre”. El llimoner té la fulla perenne i amb una floració contínua al llarg de tot l’any. Les llimones neixen sobre branques mixtes i, encara que sigui un arbre autofèrtil, a les hortes cal plantar-ne de diverses varietats per tal de garantir la pol·linització. Al llimoner li plau molt el clima temperat i no resisteix les gelades fortes.
Pel que fa a les propietats remeieres de la llimona, cal assenyalar que és protectora del fetge. El seu suc de la llimona és, alhora, un poderós desinfectant que, també, resulta molt eficaç per a quallar la llet destinada a fer matons i formatge fresc. A més, la llimona regularitza les males digestions i nombroses alteracions de l’organisme, car promou la formació i secreció de la bilis i ajuda, enormement, a metabolitzar les grasses i, sobretot, elimina les toxines.
En la tradició mèdica dels caputxins, el suc de llimona fou emprat en algunes malalties biliars: “Una copa de caldo de limón es magnífico remedio para la bilis” (BHC, Pócimas de capuchino, 60). En la tradició remeiera popular, la llimona s’ha emprat per a rebaixar la febre i per alleujar les afeccions de les vies respiratòries, les afonies i les inflamacions de la gorja. El prestigiós botànic Pere Celestí Palau i Ferrer (†1956) escriví que “l’infús de llimona molt concentrat i usat a glopeigs, és calmant del mal de queixal” (Les plantes medicinals, 59-60).
La llimona és un dels millors i més eficients antiescorbútics, que es mostrà particularment eficaç durant les epidèmies de la febre groga. També el suc de llimona és un bon substitutiu del vinagre en les marinades i amanides. La pela de la llimona és ideal per a aromatitzar postres, com ara la crema i, també, per fer-ne arrop i confitura. A l’article vinent us vull parlar, si Déu ho vol, de la coliflor, que és la “reina blanca” de les hortalisses.