Opinió
Marta Trius
Que la pandèmia ens està afectant a tots a nivell psicològic és un fet en el qual no entraré per dos motius: el primer, perquè està més que demostrat i segon, perquè no soc ni pretenc ser, una entesa en la matèria. Dit això estic convençuda que l’arribada del fred, l’escurçament dels dies i la falta d’optimisme sanitari a mig termini s’han unit al ja baix ànim i està fent que estiguem tots una mica decaiguts.
Recentment en un encertat article de la meva admirada Remei Margarit, parlava del somriure com un gest de benvinguda que ha estat posposat a causa de la mascareta. L’escrit em va fer reflexionar sobre com de necessari és l’optimisme i el riure, i el molt que necessitem totes dues coses per a estar bé amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.
En les últimes setmanes he parlat amb moltes persones properes i qui més qui menys ha fet algun comentari del tipus “ja no puc més”, “estic cansat de tantes limitacions” o “que s’acabi tot això d’una vegada”. I es que portem ja nou mesos fent i desfent, escoltant consells, complint (o no tant) les normes imposades i seguint unes directrius que coarten la nostra llibertat i ens posen a prova dia si dia també.
Un bon amic té una encertada teoria, ell diu que la nostra raó ho comprèn tot: entén que no podem sortir de casa, que hem de mantenir la distància social, que hem de portar mascareta… i un llarg etcètera darrere del bé comú per a evitar el contagi; però quan la raó ha filtrat i entès tot això, el cos reacciona, es rebel·la i apareixen les malalties físiques com els maldecaps o estómac, l’ansietat, la mandra, l’apatia i tants altres xacres que ens porten a estar desmotivats.
Aquesta teoria pot compartir-se o no, però del que no hi ha cap mena de dubte és que la ment és una gran mestra a l’hora de doblegar o enaltir el cos, i per això sempre hem de mantenir-la a ratlla i manar-li imputs positius perquè no ens jugui males passades.
Ara s’acosten les festes nadalenques i la majoria està ja pensant com ho farà per a veure a els uns o els altres, se senten cometaris de tota mena i les reserves per a fer-se el popular PCR abans dels dies més assenyalats han augmentat notablement. La paraula responsabilitat centelleja en la nostra ment i es busca la manera més cauta de poder veure ni que sigui a part de la família sense posar als altres o a nosaltres mateixos en perill.
I en aquest ordre de coses sento a la televisió a un responsable de sanitat que diu alguna cosa que em resulta especialment coherent: “Que el voler passar el Nadal de 2020 amb les nostres persones grans no faci que no puguem passar amb ells el de 2021” i és que, com em va dir algú fa uns dies, “ara que ja hem passat l’equador d’aquesta pandèmia, fem l’últim esforç perquè això acabi com més aviat millor”.
Res més cert i res més difícil venint d’on venim.
