Cuina de convent
Fra Valentí Serra
Sobre l’orenga (llat., Origanum vulgare) cal assenyalar, d’entrada, que es tracta d’una planta molt estimada en la gastronomia per les seves peculiars virtuts estomacals i digestives i, per aquest motiu, ha estat conreada de manera ininterrompuda a les hortes conventuals dels frares. En la tradició remeiera pairal i conventual s’ha recomanat de prendre bullidures d’orenga a guisa d’expectorant per tal d’alleujar la tos i, àdhuc, s’ha recomanat de donar pocions d’orenga als qui pateixen insomni. La flor i fulla de l’orenga, preparades en forma d’ungüent són força útils per a temperar els dolors articulars i reumàtics, especialment en els casos de torticolis. L’any 1751 fra Jacint de Sarrià escriví que l’orenga, “aplicada en forma d’emplastre resol los inflors. La flor y la fulla beguda són contra tota espècie de veneno” (BHC, De algunas herbas, f. 156).
Poc abans de l’exclaustració de 1835, segurament algun predicador o potser algun almoiner, durant la predicació o acapta, acollits en alguna casa pairal de Riudarenes, recolliren una curiosa recepta per a fer ratafia de nous verdes, on l’orenga és un dels principals elements a infusionar. I, en aquest mateix sentit, els frares caputxins del convent barceloní de Santa Madrona, on hi havia situada una famosa apotecaria conventual, escriviren que l’orenga és una planta “muy conocida que crece en los bosques montañosos y secos y en los terrenos áridos, y que florece a fines de verano y en otoño, siendo sus flores de un color vinoso. Las sumidades floridas se usan en infusión en los casos de catarros mucosos y en la atonía de las vísceras, y sus hojas, cocidas con agua y dulcificadas con miel, curan el asma y los abscesos de pulmón. El vino infundido con orégano quita el dolor de muelas, cura la garganta haciendo gargarismos y desinflama la boca” (Pócimas de capuchino, 64).
En la tradició gastronòmica de les terres de Catalunya i d’Aragó, l’orenga florida, a més d’emprar-la per a perfumar la carn s’ha usat, força sovint, per a confitar i adobar les olives combinada amb el timó, el fonoll, l’all i la sajolida. Segons una antiga tradició agrària, les cols i l’orenga no poden conviure a les hortes puix que “el orégano tiene capital odio a la berza y oféndela en tanta manera, que luego, si se planta cerca de ella, la seca”, escriví l’any 1555 el metge pontifici Andrés de Laguna. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, sobre les nombroses propietats de la xufla.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià
