Poemes del Confinament
Roser Díaz
Rostres anònims, deambulant,
lentament, maquinalment.
Mirades que es creuen esquives
parlen els ulls, callen les veus.
Quan jo et miro, tu em veus?
Parla amb silenci la mirada.
No hi ha converses, només sensacions
fermes, dubtoses, equivocades.
Quan jo et miro, tu em veus?
Secrets de les paraules sense veu.
Hi ha ulls d’alegria, ulls de por,
ulls que tremolen, ulls plens del cor.
Ulls que no escolten, ulls que no hi són,
ulls que són cecs de sentiments,
ulls fets de pluja, ulls que son vent.
Ulls que juguen a cara o creu,
ulls de promeses d’antigues veus,
ulls que defugen els vells rancors,
ulls que segellen els nous amors.
Som mirades perdudes, enfonsades, difuses.
Són mirades de foc, són mirades de gel.
Ulls que miren a la mort
amb les oracions de la vida.
Ulls cansats de deambular
anhelant companyia
Mirades d’enyorança d’escoltar,
paraules que observen en melangia.
Mirades defugint la soledat.
Parlen els ulls, callen les veus.
Quan jo et miro, tu em veus?
