Gent Gran
Encar Aroca
Tots tenim un conjunt d’idees i creences que constitueixen la imatge mental del que som segons nosaltres mateixos, afirmacions positives i negatives, i que ens fa sentir bé o malament. Aquest conjunt d’idees i creences l’anomenem autoconcepte. Aquí l’opinió dels altres influeix en la idea que tenim de la nostra identitat. D’altra banda, l’autoestima és la semblança que percebem entre el nostre autoconcepte i la imatge que hem creat del jo ideal. En el cas de les persones amb alguna degeneració cognitiva, en general, el seu autoconcepte és predominantment negatiu i el seu jo ideal està més lluny dels seus sentiments de capacitat que abans, cosa que dona lloc a una autoestima molt més baixa.
L’autoestima forma part de la memòria emocional, és a dir, no obeeix als criteris de la lògica, i pot ser difícil de canviar. Malgrat això, es pot treballar a través de l’autoconcepte, el qual es pot modificar a través de la reestructuració cognitiva. Per exemple, quan un mateix pensa que no té facilitat en l’escriptura i posteriorment algú li fa veure que no té tanta malaptesa com la que es pensava tenir. Aquest fet no millora l’autoestima de forma immediata, tot i que pot ajudar per a futures ocasions a recordar que no som tan maldestres com ens pensàvem.
Per un altre costat, el sentiment d’utilitat apareix cada cop que el nostre valor personal es posa de manifest. En les persones que pateixen alguna degeneració cognitiva, aquest sentiment pot esfondrar-se i provocar que se sentin inservibles si creuen que alguna cosa de dins ja no funciona com abans. Podem treballar aquest sentiment a partir del reconeixement dels seus progressos i metes aconseguides, la qual cosa els ajudarà a potenciar la seva autoestima.
Un altre concepte important és el de la veu autocrítica: ens pot ajudar a reflexionar sobre allò que podem millorar, tot i que pot dificultar a tenir una visió objectiva. Aquesta capacitat de reflexió es veu afectada en els inicis de la malaltia, ja que ocasiona una major dificultat en la visió objectiva autònoma. Quan això succeeix, el familiar no se centra en què pot millorar, sinó en què ha fet malament. Pensaments recurrents com: “mai podré”, “soc incapaç de”, etc. El resultat final no és una valoració realista, sinó una declaració d’aspectes negatius aparentment irreparables que porten a un sentiment de tristesa, apatia i incapacitat d’actuar. No obstant això, el sentiment de capacitat dona joc a un augment de la motivació per realitzar objectius personals. L’anticipació negativa que genera el fet de no sentir-se capaç és el principal obstacle que impedeix imaginar i apostar per noves experiències i aprenentatges. Cal treballar amb el nostre familiar la reafirmació del “sí que puc” a partir de la reestructuració d’aquells pensaments negatius anticipatoris que dificulten l’acció.
En síntesi, per aconseguir l’objectiu d’ajudar més en l’àmbit emocional del nostre ésser estimat, haurem de tenir consciència del seu autoconcepte i de la seva veu autocrítica, i a partir d’aquí endinsar-nos a estimular la seva autoestima a través del seu sentiment d’utilitat i capacitat. Ho podrem fer amb estratègies com la del reconeixement dels seus progressos, l’anticipació negativa dels pensaments i les reafirmacions de les capacitats.
Encar Aroca és psicopedagoga a la Fundació Uszheimer
