26.5 C
Sant Gervasi
| Diumenge 09 d'agost de 2020 |

Una família

Un conte de Mò Bertran

Cultura – relats

Mò Bertran

El sento i no el vull escoltar. Hauria cridat, crido. Som una família! Sé que és l’únic bastió on agafar-me. Fa tant temps que faig la meva vida, que quan estic més tranquil·la és quan en Ton no és a casa, quan té el partit de bàsquet amb els companys o va al cinema amb el grup de fanàtics amb qui es reuneix un cop a la setmana per veure pel·lícules d’acció. Sí, hi estic avesada, a quedar-me a casa, amb l’Aina, llavors veiem les pel·lícules que ens agraden a nosaltres. O sola, i llavors llegeixo, o perdo el temps amb el mòbil. O surto, a la classe de ball, al teatre, a passejar. Tinc vida pròpia, per què no em vull separar?

Potser perquè estic morta de por. Cagada. Una cosa és fer vida pròpia i tenir parella. I l’altra és fer vida sola. I estar sola. O haver de conèixer gent nova, un joc complet d’amics. Quina mandra. I potser més endavant conèixer algú de qui m’enamori. Quina por. Algú amb diners perquè si no… Uf, Nora, para. Encara som aquí. M’està parlant encara.

Publicitat

 

Per fi, ho he pogut dir, he aconseguit dir-ho! No m’ho crec. Vull repetir la frase, poder escoltar-me de nou, a mi, en Ton, dient-ho. L’he dit tantes vegades davant del mirall, en veu baixa mentre camino sol, pedalant. He necessitat la Rut, una empenta tan forta que quasi em llança a terra assajant la frase per enèsima vegada. Sí, un clàssic, no m’hi he atrevit fins que no he vist clara l’alternativa. Però ho he dit. I m’adono de la vida sense color, ni olor, ni gust, que tenim la Nora i jo des de fa ja tres anys. Només ens uneix l’Aina, per ella continuem junts. Amb menyspreus, amb ignorància, amb crits. Hem convertit en quotidianitat el que era impensable deu anys abans.

Ho he dit! I la Nora m’ho ha rebatut, no ho esperava. I ha cridat. Però després ha callat. Sap que és cert. I que tard o d’hora havia de passar. El que no sap és que hi ha la Rut, i no ho sabrà, de moment.

 

–Nora, separem-nos. Tu ja ho saps, la nostra relació no s’aguanta.

Soc a punt d’entrar a casa, traient les claus de la bossa. És el meu pare el que està dient això? M’he quedat immòbil, no tant per la sorpresa, més perquè no em sentin, vull saber quina és la reacció de la mare.

–Hi ha l’Aina, som una família!

No em facis riure, mare. Em tapo la boca perquè se m’escaparà el riure, i això que no la veig. Una família. Una família modèlica, el pare informàtic, la mare il·lustradora, la filla bona estudiant. Tots tres rossos, tots tres alts, tots tres atlètics. Tots tres mentiders.

–Continuarem sent una família, som els pares de l’Aina. Però l’Aina ja és gran i nosaltres ens estem fent mal.

Ai, pare, ho estàs fent molt bé. Millor del que hauria imaginat. I mira que ho he imaginat de vegades! Però sempre pensava que ella t’enxamparia, i llavors tu hauries de justificar-te. I ves per on, tu sol t’has atrevit a dir a la mare que marxes, perquè marxaràs tu, segur, a l’altra casa. “L’Aina ja és gran”. Sí, catorze anys. “Nosaltres ens estem fent mal”. Sí. I el nosaltres espero que també m’inclogui a mi. A mi també em feu mal!, vull cridar. Però em torno a tapar la boca per seguir escoltant, m’interessa. M’afecta.

____________

Des que el Ton m’ha dit la maleïda frase que tot ha canviat. L’Aina va entrar a casa just quan havíem acabat la conversa, per sort. En Ton era a la cuina preparant el sopar, jo era a la dutxa, i mentre sopàvem vam intentar comportar-nos com sempre. Fins i tot vam discutir. Hem decidit que no li direm res fins que no acabi el curs, quan comencin les vacances.

No vull ni sentir a parlar de vacances. Jo sola, on? Espero que en Ton no es torni un garrepa, m’imagino que pensarà en la seva filla. I en mi també, és ell el que m’està deixant a mi, encara que em digui que és un assumpte de tots dos. Ja sé que ell és amb una altra. I no sé perquè em fa tan mal, tanta ràbia. Segurament perquè estàvem bé així, cadascú amb el seu espai. El de casa, sobretot meu, jo treballo aquí, quan tinc feina, i a ell sempre li ha agradat més sortir. Per què vol canviar-ho tot ara? Que tingui una amant, o dues si vol, que sigui prou discret i continuem com fins ara. No ens va tan malament.

 

La Nora fa el seu posat. Disgustada, així em diu que se sent. Podíem haver continuat així, diu. I vol que continuem així fins a l’estiu, perquè a l’Aina no l’afecti massa el canvi i pugui acabar bé el curs. Allargar-ho se’m fa insuportable. A casa hi ha un silenci pesant. L’Aina, de petita, sempre s’ha sentit a prop de la Nora. Ara no li parla, escolta música, toca el piano, s’ha tallat els cabells. Està canviant, s’està fent gran. A mi tampoc em parla, però em mira de reüll.

 

Si ja teníem un desastre de relació familiar, després de la xerrada entre els pares això és can pixa. Em fan riure, assaboreixo els pocs moments que coincidim tots tres. La mare es fa la múrria amb el pare, esposa abandonada. Quan jo entro canvia la cara. Que previsible que és, quin fàstic, es fa l’enfadosa i ja no li cal ni treballar. Com que ell l’ha deixat, ell haurà de pagar, a canvi. La mare confia que ho farà. Més rabiüda, més que cobrarà. I em posarà a mi enmig, perquè jo hauré d’estudiar, jugar a vòlei, fer classes de piano, fer anglès. I fer veure que no sé res. I el pare, em fa tanta gràcia. Un cop ha dit la meravellosa frase, sembla alleugerit i també nerviós. Tecleja el mòbil, amb un dit, enviant missatges a la morena, per no haver de parlar amb la rossa. Egoista, si fos per ell ja m’ho haurien dit i llestos, ja podria marxar. Tampoc és tan greu, els pares se separen. Però la mare no li permet dir-m’ho fins que jo no acabi el curs. M’utilitzen, com sempre. Ella ja intueix que hi ha una altra persona, n’estic segura, però mentre visquem tots tres a casa és com si no passés. La mare és així. Il·lustra. Dibuixa el que li agrada, i el que no, ho esborra. Per què sempre em posen d’excusa? Per què no es comporten com adults? Són uns covards.

____________

No podem sortir de casa en un mes i mig. El virus és molt contagiós. En Ton i l’Aina no poden sortir ni per anar a treballar ni per anar a l’institut. Jo ja hi feia la vida, aquí. Ara compartim tots tres la meva gàbia de vidre. Jo només dibuixo, espais amplis, exteriors.

 

Arribo a casa i la Nora ja ho sap. Treballaré des de casa, informatitzant-ho tot. Se suspenen totes les classes. Es frena la ciutat, el país. La casa es converteix en cent metres de ciment. La Nora ha deixat de queixar-se, l’Aina continua callada. I jo què hi faig aquí? Silenci compacte al carrer i a casa.

 

No podem sortir de casa en un mes i mig? No sé si m’alegra no tenir més classes o m’estiro els cabells per haver de passar totes les hores tancada en aquesta cel·la amb una dona desesperada i cornuda i un home desbocat que no s’atreveix a marxar. Que no pot marxar. Ara serà un bon moment per dir als meus pares que no vull viure amb cap dels dos. Els odio.

 

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres contes publicats:

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.