El Racó del Veïnat
Montserrat Margenat
És una tarda d’estiu alleugerida de calor. Passejar pels carrers tranquils de Sarrià ens encoratja a seguir i anem fins al Monestir de Pedralbes. Caminem lentament, descobrim noves placetes, nous racons… En arribar, multitud d’històries curosament guardades en les pedres centenàries ens embolcallen. Ens aturem uns instants i adquireixen vida en la nostra imaginació.
Ja de tornada, seguim pel carrer Montevideo, i sense adonar-nos-en ens trobem davant l’entrada del Parc del Castell de l’Oreneta, als peus de Collserola. Un camí envoltat de verd s’enfila amunt cap a la carretera de les Aigües. No ens hi podem resistir: ens sedueix i el seguim. Més amunt, els bancs del mirador ens conviden a seure. Barcelona als nostres peus. Des del parc, la ciutat pren una altra dimensió. Assegudes, envoltades de natura: pins, roures, oliveres i matolls de tota mena, podem veure com els límits de la gran urbs no els marquen, només, les muntanyes de Collserola, sinó el mar i Montjuïc, davant nostre, allà lluny. A l’esquerra, molt a prop d’on som, el Tibidabo s’alça amb l’aparença d’un vigilant protector.
La llum del sol ens meravella, brilla sobre les teulades i façanes roges, blanques, grises… de les cases que, uniformes, s’esplaien fins al mar configurant la ciutat. De tant en tant sobresurten, d’entremig d’una lleu boira, edificis cridaners que acaricien el cel. Escampats arreu, campanars i senyorials habitacles: empremta del passant. Tots ells en harmonia amb els alts edificis moderns que són el testimoni del canvi que a poc a poc es va produint. Torres bessones al límit del mar i alguna representació del capital es disputen el domini de la modernitat.
Ens fascina un paisatge que a poc a poc va canviant de colors. Ara tot pren una tonalitat groguenca i es barreja amb vermells, reflex d’un cel de capvespre.
Lentament, la ciutat, que s’aferra a la claror, s’omple de petits punts lluminosos mentre la nit, fidel seguidora del sol, vetlla la vida que se’ns mostra imparable.
