Relat
Mò Bertran
L’Elsa sap que fins que no senti el que escriu només publicarà relats per a gent que s’avorreix. Intenta marcar-se pautes concretes. L’endemà mateix, es lleva d’hora, es dutxa i s’arregla —pantalons cenyits i camisa sedosa— com si treballés al Liceu o la convidessin a dinar. Les malles, desterrades. Es fa un te negre i engega l’ordinador. Es col·loca els cascos per no sentir els veïns, per no sentir els operaris del pis de dalt i per no sentir l’Àlex, reunit amb mitja empresa a l’habitació del costat. L’escriptora, sola davant del full, davant de la pantalla en blanc.
De cop se sent incòmoda. Una burgesa que amb l’excusa d’escriure es lliura dels horaris fixos i fa el que li dona la gana. Hi havia una vegada… Ha escrit més de cent relats i li paguen prou bé, més que les hores a la ràdio. Ha après a observar i a inventar històries sobre homes i dones que es barallen i es reconcilien, que ploren, que suen, que fan l’amor i la guerra i que riuen fort. Gent quotidiana a qui passen coses quotidianes. Ara, però, se sent cega, infantil i absurda. Als lectors els importa que N pensi en X i que X s’ho faci amb J i que N ho sàpiga i continuï vivint amb C? Depèn de com ho expliqui, depèn dels personatges: ficticis o reals. Aquesta és la qüestió! Vol fer parlar persones reals, fer actuar persones reals, fer follar persones reals. Parlarà de la seva vida i escriurà des de dins, del que sent. Està eufòrica, s’aixeca de la cadira, ballaria un vals! Agafa el penjador de l’entrada, lalalalalà lalà lalà. Torna els abrics a lloc i s’asseu, de sobte amb preocupació. Què explicarà exactament? La seva rutina? La seva relació estable i amorosa? Afortunadament, rep la primera distracció del dia que la salva d’iniciar l’escriptura autèntica: un missatge d’en Genís, el president de l’escala, que si pot pujar al terrat. Sí, sí, a quina hora? De seguida que puguis. En deu minuts hi soc, Genís, a veure aquestes esquerdes. A veure les esquerdes que provocaràs tu amb els teus rínxols i els teus ulls foscos. L’Elsa pensa això davant del mirall. Es canvia la camisa pel top verd, es pinta els llavis i puja. Potser ja ho té, potser era això el que faltava.
Torna del terrat excitada, en tots els sentits. Ell hi ha estat d’acord, no li ha costat gaire i no, no dirà res a la seva dona, l’alta pèl roja. Al vespre explica la idea a l’Àlex. De què va això, Elsa? D’escriure, Àlex, d’inspiració, de saba nova. Sembla que l’Àlex dubta però la mira fixament i li diu, la veïna del segon, l’Olga, aquella tan rossa i tan simpàtica. L’Elsa sap que no pot discutir-li la tria ni té dret a emprenyar-se. Ella mateixa parlarà amb la veïna, d’aquesta manera es veurà que és un afer merament professional.
Escull l’hotel amb cura i està a punt de fer la reserva per a l’Àlex i l’Olga, però s’adona que ells ho faran com vulguin i on vulguin. Precisament el propòsit és veure què passa, com flueix o com s’encalla. Visualitza el pessic al cul que li ha fet en Genís baixant del terrat i fa la reserva en aquest hotel tan coquetó per a l’endemà a la tarda. Envia l’enllaç a en Genís que li retorna una emoticona que l’Àlex no ha utilitzat mai de la vida i que la fa riure. Li respon de seguida amb un missatge calent.
El mateix vespre ja escriu el primer capítol. El centre de la novel·la són ella i l’Àlex, l’apassionant món de la parella i la necessitat de l’Altre, digues-li Genís, digues-li Olga. L’Elsa s’analitza a fons, ella és el material principal, i analitza l’Àlex. S’entusiasmen amb els sentiments que emergeixen, els gelos, la desconfiança, la culpa, com dues criatures il·lusionades amb joguines noves. Cada dimecres l’Elsa es troba amb l’Àlex, l’Olga i en Genís al cafè de sota de casa, per torns individuals. Cadascun li explica com se sent i els canvis que va provocant en la parella i en l’entorn. L’Elsa ho escolta, ho anota i més tard ho redacta.
Cada nit, l’Àlex deixa el mòbil al bany i l’Elsa li mira els missatges d’amagat, com una dona gelosa. Li encanta aquest paper! Hòstia amb l’Olga, no ho hauria dit mai quan la veia sortir amb pressa al matí amb els texans i les bambes i una bessona a cada mà. L’Àlex no és gelós però li fa més preguntes que abans. L’Elsa li observa alguns comportaments nous. Aquest enretirar-se els cabells amb tota la mà, aquest parlar deixant caure l’última paraula, aquesta cara de babau mirant l’infinit. Està enganxat a la veïna? L’Elsa s’engresca, això ho fa més real. Està convençuda que l’Àlex s’està enamorant de l’Olga, tot i que ell ho nega, i comencen les discussions. L’Elsa plora i respon missatges d’en Genís alhora. Qui dirà més gran mentida. Escolta atenta des del celobert, silenci en el primer, crits al quart. La finestra sempre oberta amb material de primera mà, tot viscut a casa. Al cap de tres mesos l’Elsa ja ha escrit dotze capítols. Vol acabar la novel·la, ara té pressa. L’Àlex l’evita i ella se sent perduda i insegura, trasbalsada pel seu propi experiment. Energia cinètica recorrent una muntanya russa sense fi. Ja no suporta en Genís, la mirada dura, la pell aspre, la veu tan greu que l’espanta.Vol recuperar l’Àlex, el caliu de l’Àlex, el desig de l’Àlex, i no troba la manera que no sigui massa tòpica. Potser l’Olga s’avindrà també a acabar el joc, però li veu la fascinació als ulls. I tot això que li omple la novel·la la turmenta a la vida.
Necessita sacrificar els personatges dels veïns, en Genís i l’Olga. Ja no és una cronista, ha escrutat dins seu i al fons hi aparegut l’angoixa, el terror de la pèrdua. No vol cap mort, cap drama, ho va deixar clar en el decàleg que va redactar. El que ha d’aconseguir és que l’Olga i en Genís s’apropin, potser serà només qüestió de sexe o el que vulguin ells que sigui, mentre ella i l’Àlex quedin lliures d’una punyetera vegada. Han quedat atrapats en aquest vincle que era nou i ja no ho és. L’Elsa s’esprem i la nova idea li il·lumina el rostre, dimecres els farà la proposta: intercanvi de parelles. L’Olga està tan engrescada que ho accepta immediatament. Ella farà la proposició a en Genís i està convençuda que l’Àlex s’hi avindrà. Li parla de l’Àlex com si ella no el conegués, li explica detalls de l’Àlex amant i l’Elsa s’incomoda i s’embriaga alhora. Mira que bé, li ha tocat el marit a l’intercanvi, pensa amb una ràbia i uns gelos que percep com a sentiments genuïns. Escriu un capítol intens.
Sap com acabarà la novel·la. Aquella mateixa nit no llegeix el mòbil de l’Àlex i no respon cap de les seves preguntes. Aquesta nit són la parella d’en Genís i de l’Olga que follen per primera vegada junts. Fa un petó a l’Àlex i se l’emporta al llit, al llit de tots dos. Li sembla que ell dubta, està morta de por, potser no sabrà sortir del jardí on ha ficat a mitja escala. Potser l’Àlex no voldrà sortir de l’Edèn. L’Àlex agraeix les carícies conegudes, l’Olga era esgotadora i pura traca volant pels aires en dos minuts. L’Elsa i l’Àlex fan l’amor, amb passió retrobada, amb passió de primera vegada, amb passió. Encara nus i acalorats damunt del llit, l’Àlex li somriu a l’orella i l’Elsa fa un bot. L’Àlex li acaba de proposar un nou tema per a la propera novel·la basada en fets reals.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
