15.7 C
Sant Gervasi
| Dilluns 26 d'octubre de 2020 |

Nicole i Peter (Part 2)

Un relat de Mò Bertran reconegut amb el Premi Joan Maragall de narrativa de Sant Joan de les Abadesses 2020

Relats

Mò Bertran

En Peter mirava la Nicole, semblava que no hi fos. Li va haver de repetir la pregunta. El trasbalsava haver de repetir les frases i últimament la Nicole semblava que somiés desperta. Ara… D’acord, sí, doncs ens trobarem directament allà, Nicole, com tu vulguis, reserva sobretot la taula del racó de la finestra petita. Sempre seien a la mateixa taula i sempre havia de recordar a la Nicole que reservés ‘la’ taula. Si no li ho recordava, ella no ho especificava i en Peter havia de demanar-ho a l’Antoine quan arribava al Gladys. Ja feia anys que anaven al Gladys, pensava que no caldria haver de recordar-ho, ni a la Nicole ni a l’Antoine… Però això no era important, en Peter somreia complagut, li agradava tant seure d’esquena a la finestra en aquell racó, de cara a la sala. El divertia veure l’ambient del Gladys. I veure entrar la Nicole, acostar-se a la taula amb el seu pas lleuger i el somriure ample.

En Peter esmorzava en silenci, sempre. Pensava en les seves coses, en tenia tantes al cap! Se servia el cafè, ni calent ni fred, agafava la mantega amb el ganivet i untava romànticament la torrada com si hi escrivís un poema. Mirava la Nicole, els ulls color mel, els cabells castanys que li queien despentinats sobre el front. Ara tan curts, no s’hi acostumava, tot i que havia de reconèixer que li donaven un aire fresc i continuava estant molt atractiva. Però ell era un clàssic, les dones, amb els cabells llargs. Aquest estiu havia fet molta calor, sí, però arribar un dijous a Minces i trobar-se una nova Nicole va ser una sorpresa. A en Peter l’incomodaven les sorpreses, pensava que la Nicole li podia haver preguntat el seu parer abans de fer-ho. Ara, però, la criaturada de la Nicole el feia riure. Com una nena, juganera. Ara mateix abstreta mirant el finestral, la pluja, el jardí. En Peter era feliç protegint-la. I ara encara més, amb la perspectiva d’intentar ser pares. Havia fet càlculs i era un bon moment per encarar-s’hi. La Nicole hi estaria d’acord. No, la Nicole, nena, juganera, s’entusiasmaria!

Avui aquest cafè massa calent el faria arribar just a la reunió. En Peter arribava cinc minuts abans a la feina, a tot arreu, era senyal d’educació. Va acabar el cafè, va enretirar la cadira, amb compte per no ratllar el parquet, i va desitjar molt bon dia a la Nicole, que li va tornar el somriure, endormiscada. Que bonica era quan somreia.

En Peter va agafar la gavardina blava, la cartera i el paraigües i va sortir de casa cantussejant. Satisfet. Les coses anaven bé. L’estiu a Minces se’ls reflectia a la cara, morenos, salats, saludables. Era realment el moment. El negoci anava tan bé que havien ampliat i en Peter va treballar a l’estiu. Com que li agradava tant la seva feina, anava i venia de Londres sense cap queixa, agraït. La Nicole no li va sentir mai cap queixa. L’únic que molestava a en Peter era arribar tard i haver de repetir el que suposava que els altres –la Nicole– ja sabien, perquè ell ho havia explicat reiteradament. Si es donava el cas i havia de dir més d’una vegada una frase ho feia amb un to suau, serè, que la Nicole trobava alliçonador, però que realment no ho era, o no li podia dir que ho era perquè no ho semblava. Ningú que l’hagués sentit hauria dit que era un to alliçonador.

En Peter arribava a Minces cada divendres al migdia. De dilluns a dijous imaginava la Nicole –així li feia saber ella– llegint a la sala de l’apartament amb vistes al mar, baixant a la tarda a fer un bany i potser després un passeig amb la Sophie, aquella noia morena, menuda, tan activa, que ell només coneixia de lluny perquè la Sophie vivia a Minces i marxava de divendres a dilluns a Noliet, un poble proper on vivia el seu company –així ho deia ella. En Peter deia la meva dona i la Nicole, el meu marit. Mai no van conèixer el company de la Sophie. En Peter estava content perquè, amb la Sophie, la Nicole no estava tan sola mentre ell treballava.

Quan en Peter hi era, divendres, dissabte i diumenge, feien esmorzars llargs i tranquils, llegien a la sala amb vistes al mar, baixaven a la tarda a fer un bany i, cap al tard, un passeig pel poble, potser un gelat a la terrassa de la platja. Agraïa la serenitat que li aportava la Nicole quan somreia, la calma d’aquestes vacances li provava. Ell preferia Londres, casa seva, el jardí, la pluja, el cafè del matí, els diaris, la gavardina, la feina i els sopars al Gladys. Però se sentia feliç d’haver trobat la casa a Minces, gaudir també del silenci i la tranquil·litat. Allà ho va veure clar, el proper estiu ja serien pares. Al vespre  li ho diria a la Nicole, brindarien sopant.

Aquella tarda un client el va entretenir i va arribar tard al Gladys. La Nicole ja hi era, a la taula de sempre. Afortunadament. Asseguda d’esquena a la finestra, de cara a la sala. Per què s’havia assegut al seu lloc? S’hi va anar acostant amb pas lent. Era el seu lloc? Meditava si la faria aixecar o no, probablement seria vist com un fet reprovable i finalment va decidir seure a la cadira del davant. No era greu canviar un dia de lloc, des de feia… quants anys? Quatre? Mirava la Nicole i la finestra darrere seu, negra. No veia l’Antoine i no podia fer-li el gest perquè s’acostés, no sabia qui entrava al Gladys, ni si la sala era plena o no. Va agafar aire, sospirà. La Nicole va aixecar la mà, Antoine! L’Antoine els va portar el vi de sempre, els va dir que avui no tenien ostres, tampoc peix fresc, li sabia greu perquè mai no els havia passat. En Peter intentà respirar rítmicament, assossegadament. Demanaria un filet, també li agradava, ben cru, i una amanida de formatge i ruca i mel per compartir amb la Nicole. La Nicole avui volia les tallarines amb carxofes, mai no les havia provat. La Nicole mai no menjava carxofes. Avui les coses no anaven com sempre.

–La propera setmana marxaré a Minces, potser m’hi quedaré, a casa la Sophie.

La veu de la Nicole es va barrejar amb el soroll de la copa que es va trencar. L’Antoine la va recollir i en va portar una nova. En Peter va fer el primer tall al filet, estava massa fet.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Nicole i Peter (Part 1)

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

Quatre mocassins

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.