24.4 C
Sant Gervasi
| Dimarts 22 de setembre de 2020 |

Nicole i Peter (Part 1)

Un relat de Mò Bertran reconegut amb el Premi Joan Maragall de narrativa de Sant Joan de les Abadesses 2020

Relats

Mò Bertran

La Nicole mirava en Peter i pensava en la Sophie. Des que l’havia conegut que volava. Li volava el pensament i li volaven els sentiments. En Peter li estava preguntant si es trobarien a casa o directament al Gladys per sopar. Al Gladys, Peter, ens trobem allà directament, ja reservaré jo la taula abans. D’acord, la taula de sempre al racó de la finestra petita.

Tot era tan conegut, tan imaginable, tan previsible! Ell ara agafaria una altra torrada, li posaria la mantega per sobre, agafaria el ganivet com si agafés un llapis, o una ploma, i “escriuria” sobre la torrada. La deixaria al plat i se serviria un altre cafè, que beuria a glops petits, no li agradava el cafè calent però tampoc li agradava fred. Era difícil calcular el punt just de tebior, en Peter sempre ho trobava tot o massa calent o massa fred. Aquest matí era massa calent i va deixar la tassa de nou sobre el platet. L’esmorzar aniria per llarg.

Publicitat

La Nicole li mirava les mans. Aquestes mans grans i alhora fines que tant havia admirat. En Peter tocant el piano, en Peter llegint el diari, agafant-lo amb els dits llargs, fins que quedava ben recte davant seu, sobretot ben recte, fins que no se’l veia. Traient el cap pel costat després de cada article interessant, fent una pausa per comentar-lo, com si jugués a fet i amagar, sabent que ningú no el pillaria mai, a ell, tan segur. En Peter tocant-la a ella, també, amb la mateixa parsimònia amb què untava la torrada, amb la mateixa delicadesa, sí, també, ho havia de reconèixer. Li mirava després els llavis, tan especials quan el va conèixer, atractius d’una manera diferent, ara massa fins, rectes, massa rectes, obrint-se lentament, la torrada entrant a la boca ampla d’en Peter. Ara sentiria el soroll cruixent de cada matí. Ara. Crac. Des de feia quants anys? Quatre? Quants dies eren? Quantes hores?

Aquest matí el sorollet cruixent l’enervava. Avui en Peter anava més lent encara que de costum! Quan s’hagués acabat el segon cafè, per fi, s’eixugaria els llavis donant-se aquells copets suaus amb el tovalló, arrossegaria la cadira enrere per aixecar-se, suaument, sense fer soroll, mentre es col·locaria bé la camisa, i diria, que tinguis molt bon dia, Nicole!

Amb aquell optimisme nat, cada matí, des de feia quatre anys. Aquella predisposició a començar un nou dia, parsimoniosament, atentament, serenament. La Nicole intentaria somriure, se serviria també un altre cafè, a la temperatura que el trobaria. Miraria el gran finestral que donava al jardí. I pensaria en la Sophie.

Avui plovia, com quasi cada dia. A en Peter li agradava la pluja, havia encomanat a la Nicole un cert entusiasme, o una certa acceptació. Només era aigua! I era benvinguda, perquè tenien un jardí verd i frondós i un bosc darrere la casa, meravellós. Gràcies a la pluja, és clar, que en realitat ella detestava. Ella era de sol, de mar, d’onades, de moviment.

S’acostà la tassa als llavis, amb el cafè encara calent, es va cremar i va dissimular un somriure estrany, volat. Però en Peter no la veia perquè ara sí, ja havia enretirat la cadira, s’estava col·locant bé la camisa i, mentre s’allunyava, va sentir el ‘que tinguis molt bon dia, Nicole!’.

Va somriure més obertament. Ella i la Sophie. S’havien cremat prenent el sol a la platja de Minces, el poblet on ella i en Peter van anar a passar l’estiu. En Peter anava i venia de Londres, ella s’hi va quedar tot el mes de juliol, sola a la caseta de la platja de dilluns a dijous. Un dilluns va conèixer la Sophie, a la platja, i des d’aquell dia van córrer juntes la costa amunt i avall, de dilluns a dijous, van escoltar música a tot volum, es van banyar amb la lluna plena, van cantar a la terrassa i van ballar sobre la taula. Van ser onades, van ser sol, van ser moviment, van ser descoberta, van ser aventura. La Sophie tenia les mans petites i vives. Recorrien tot el seu cos enèrgicament i la Nicole es deixava fer. Nedava, ballava, reia. Reia dins els llavis molsuts de la Sophie.

Aquesta nit al Gladys li ho explicaria. En Peter arribaria puntual, fins i tot cinc minuts abans i seuria d’esquena a la finestra, de cara a la sala. Veuria entrar la Nicole, observaria el seu caminar lleuger amb un somriure discret i quan ella s’asseuria diria, com t’ha anat el dia? Tornaria els ulls a la carta, que podria recitar de memòria, i aixecaria la mà, quan vulguis, Antoine. I l’Antoine s’acostaria amb passes petites i ràpides, els recomanaria el vi, el de sempre, i les ostres, i potser avui el llobarro al forn.

Avui li ho explicaria. En Peter ho entendria, serenament. Per postres demanaria profiteroles amb nata i un cafè curt.

 

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres contes publicats:

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

Quatre mocassins

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.