23.3 C
Sant Gervasi
| Dissabte 19 de setembre de 2020 |

Sensacions de Tardor

La tardor es reclou en les ànimes que se senten a prop i ens criden amb la seva veu com el soroll de les fulles que trepitgem pel carrer

El Racó del Veí

Lluc Pedrero

Disposar d’un petit racó en el diari El Jardí és un privilegi. Moltes gràcies. Hi ha dies en què les idees creixen com una heura, escrivint bé, malament, ara fent-ho bé en el que vull dir. Intento pensar en el que sento com si hagués de creuar un riu nadant, fins que hi arribo. En canvi, hi ha èpoques d’una sequera desesperant. L’abisme buit de les paraules. Per escriure t’has de fer preguntes, t’has d’interrogar a tu mateix.

Així ho he viscut moltes vegades. Buscant la inspiració, vaig sortir a fer un tomb a la tarda, en aquella hora del dia en què la tardor té el color d’una fruita madura i els carrers deixen d’estar plens de gent com si fos un bosc proper que mica en mica es va convertint en hivern. Un bosc desert i plujós, que ens fa sentir millor a casa amb el confort del vell jersei i la comoditat del sofà. Tot plegat intentant pensar què escriure amb les paraules en silenci, nues…

Publicitat

I vaig pensar que potser escriuria l’article sobre el que ens fa pressentir la tardor. Però després vaig dubtar si no havia escrit sobre això mateix abans. Tornar a escriure sobre una cosa que passa cada any? Que torna i torna?

Tot i haver-ho viscut tantes vegades, sempre torna i torna: la castanyada, la dutxa ben calenta i l’escalf del nòrdic al llit. Avui a la tarda s’aixecava un aire sec i càlid, he tingut la sensació de tardor. Com que hi feia un aire que bressolava les corones angelicals dels arbres, m’he assegut a prendre un te en un bar: ara que estava calent he pensat que la tardor ens fa recordar els morts que ressusciten en nosaltres com una vella aroma. Però el te no suscita res: un record, sí. Potser sí que és veritat que la tardor es reclou en les ànimes que se senten a prop i ens criden amb la seva veu com el soroll de les fulles que trepitgem pel carrer, perquè les alliberem de la mort. Però no vaig notar que em crides ningú.

Finalment, quan em poso a escriure, m’adono que el pensament no pot desempallegar-se d’aquells que ja no hi són, o potser és que mirem cap endins com una habilitat estranya i sumptuosa en aquesta època, amb la companyia de les sensacions de tardor.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.