El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
Llegeixo a El Jardí la ressenya del llibre Baixar a Barcelona. La ciutat i la comunitat recreada a Sarrià. De sobte és com si veiés al meu pare o a la meva mare dient “avui aniré a Barcelona”. L’expressió va passar a formar part de la meva parla habitual. Recordo, anys més tard, el somriure sorneguer de la que era la meva xicota en sentir-me dir la frase ara ja “descatalogada”. Malgrat això, ha emergit de nou com una manera de refermar el meu sentiment sarrianenc. El que vaig llegir i la fotografia que acompanyava la notícia, em va provocar una mena de reacció en cadena de pensaments actuals i records antics que deixo anar tot seguit de manera una mica desordenada, tal com raja.
Dies abans m’havia assabentat de l’aturada indefinida del tren del parc de l’Oreneta, un impacte directe als moments familiars més feliços, meus i de molta gent. La canalla, i també els grans, hi anàvem il·lusionats. Era una activitat en la que per passar-s’ho bé no calia cap pantalla, ni cap enginy que actués d’interfase virtual. Em preocupa el fet que la pandèmia ens està accelerant el procés de relacionar-nos amb el món a través de finestres informàtiques, sense sortir de casa.
Feia poc havia anat prop de l’estació del funicular del Tibidabo. Estava aturat per obres. Diuen que renaixerà sota el nom de ‘Cuca de Llum’. Tant de bo m’equivoqui, però em sembla que no serà el mateix.
De tornada, per l’avinguda del Tibidabo, recordava el Tramvia Blau. Només hi havia les vies i potser la catenària. Sembla que serà així per molt de temps en el millor dels casos. L’enyoro, era un signe d’identitat de Sant Gervasi i de tota Barcelona. El seu aspecte recordava als tramvies de Lisboa i Sant Francisco. Costa dissociar les imatges d’aquestes ciutats dels seus emblemàtics mitjans de transport, gairebé les seves icones.
A mida que m’acostava a Sarrià, anava retrocedint en el temps. Vaig arribar a la meva infantessa i als tramvies que pujaven pel carrer Major fins al Pedró de la Creu. Eren voluminosos i, de vegades, anaven molt plens. Al revolt davant de Ca’n Foix grinyolaven com si no poguessin girar i semblava que acabarien tombats i encastats a la pastisseria.
No em moc de la meva infantessa i torno al Tren de Sarrià, el que em portava a Barcelona. Recordo que els bitllets eren de segona i de tercera. Estranya numeració. A mi no en calien les classes, però posats a fer-les, podien haver començat per la primera.
Sant Gervasi i Sarrià tenen una història en la que el món ferroviari, en el sentit més ampli de la paraula, mereix un capítol important. Podia haver esmentat el funicular de Vallvidrera o aquelles estacions bifurcades: Sant Gervasi/Plaça Molina, que obligaven a un enllaç de caire catacumbal.
He escrit aquestes línies amb por. Temo que podem perdre coses molt nostres, allò que forma part de la pròpia identitat i que tal vegada només sabrem valorar quan ja no les tinguem. Desitjo que no sigui el cas del tren del Parc de l’Oreneta, ni del Tramvia Blau.
Això sí, no cal que tornin els bitllets de segona i tercera classe.
