El Racó del Veïnat
Roser Díaz
Vestit de lluna i d’albada,
el sol fugisser reprèn la lluita amb els estels.
Els silencis infanten arpegis dolços,
el barri es desperta.
La rosada, poruga, recull el pinzell de la vorera,
mentre al parc, les branques dels arbres
s’arrauleixen amb mandra de la nit.
És de dia, és agost, la calor es reflecteix als núvols
i el fantasma de l’estiu es dibuixa a cop de foc.
El llac defuig la llum i es camufla amb l’obra.
Unes veuetes menudes, dolces, com passerells,
esquincen el tel de la solitud.
El parc és obert. Entra la joia, l’alegria
la infantesa, les rialles, els plors.
Tot es mou, tot llueix, tot vibra.
A cop d’hora, l’orquestra de sol toca la melodia d’estiu,
estrident al migdia, suau al capvespre.
El Turó Parc, valent, orgullós d’encabir la màgia de la infantesa,
és el refugi de les il·lusions i les desesperances,
dels somnis reeixits i de les frustracions
de la joventut i de la vellesa.
Al rellotge del dia passen moments d’or,
arriben moments d’argent
i de puntetes, lliscat pel cel, torna el capvespre.
