Poesia
Roser Díaz
Parlo amb la llum que m’acotxa riallera,
envejo la llibertat dels ocells, a pam del cel, a pam del sol.
Busco la complicitat d’una mirada, una música, un senyal
solitud compartida i amagada entre els minuts d’un temps mort.
Avui com ahir, el vent mou l’arbre, el semàfor canvia de color,
a la vorera deserta, el silenci s’erigeix com un amo poderós.
La vida presonera i custodiada amb els barrots invisibles de la por
l’amenaçava invisible, però ferma, té la clau del cadenat de la il·lusió.
Des del meu balcó trenco les hores
enfonsant-me en un temps ple de tristor.
Algú parla, algú crida, algú resa,
implorant a un Déu sord, muda oració.
Quan la vida i la mort freguen les cares
i es troben en el mateix corriol,
quan la sort decideix qui ha de viure
llavors ploro, des del meu balcó.
