Relat
Mò Bertran
L’Estel entra al bar amb el radar posat i, evidentment, ell no hi és. Camina fins al fons i es recolza a la barra sense deixar de vigilar la porta.
—Hola, Xavi, posa’m una cervesa, sisplau.
La barra li arriba quasi a la cintura, té les cames llargues. Fa un travelling amb els ulls grans, atents, per confirmar-ho: no, l’Arnau no hi és. Prem els llavis abans que li surti l’improperi, també té la llengua llarga però quan l’Arnau arribi no li dirà res, vol que la trobada sigui prou civilitzada. Fa un glop llarg de cervesa i la frescor li arriba al cervell, que centrifuga a mil revolucions. Mare, et fa soroll el cap! La Flor li diu sovint.
Quan va rebre la carta va estar a punt de reenviar-la als germans. Uns segons més tard va decidir que abans es reuniria amb ells, per separat. Primer la Marina i després l’Arnau. Primer l’Arnau i després la Marina, l’ordre cronològic va pesar massa. Ara es penedeix d’haver començat per ell, el germà gran, el germà que tot ho fa bé, el germà que sempre sap com actuar. Que creu que ho fa tot bé, que ha de fer-ho tot bé i que pensa que sap com actuar. L’Estel vol veure la seva reacció i sobretot vol que ho accepti. Però si no, ho faré igualment, s’ho repeteix. Ho faré igualment, ho faré igualment! El cambrer l’observa de reüll.
Remena dins la bossa i en treu un llibre i el mòbil, té tres missatges nous, un de l’Arnau. M’ha sortit un imprevist, espero poder ser aquí a dos quarts, si veig que no hi arribo et trucaré per quedar un altre dia. L’Estel es mossega el llavi fins a fer-se mal. L’Arnau, tan tranquil, com si ella fos encara a casa tot i que ja passen deu minuts de l’hora. L’Estel s’ha preparat bé la trobada, la manera com l’hi dirà, la rèplica a la primera pregunta, a la segona, a la tercera. Arnau, vine, collons!
Deixa el llibre obert sobre la taula, no pot llegir. Acaba la cervesa i abans de demanar-ne una altra escruta la porta i sospira mig alleujada, veu l’Arnau, amb el caminar triomfal tot i que arriba mitja hora tard. Com el pare, sempre tard. Exactament igual que el pare, la mateixa arrogància. La mateixa mirada inquietant, els mateixos cabells llargs, la mateixa barba fosca. Per què s’ha deixat barba? L’Estel es redreça i mentre el germà se li acosta s’obliga a aturar el cap. Els micos li han saltat com malabars d’un cantó a l’altre durant tota la cervesa. L’Estel se’l prem amb les dues mans, el cap, com per callar-lo. I allà són ells dos, fent els deures a la taula de la cuina, la mare de cara als fogons, la fressa de les passes del pare aproximant-se cap a ells, amb el mateix caminar que l’Arnau —l’Arnau amb el mateix caminar que el pare. Els posa la mà a l’espatlla i l’Estel continua prement el bolígraf, ara més fort. Els dona copets, primer a l’Arnau, més bruscos, més masculins, molt bé, Arnau. Després a ella, dòcils i enganyosos. Li baixa i li puja el tirant de la samarreta amb una mà i li acaricia la nuca amb l’altra, pots fer-ho millor, Estel, molt millor. La por de l’Estel, no ho puc fer. La ràbia de l’Estel. No ho vull fer!
Troba la mirada inquiridora del pare en els ulls blaus de l’Arnau. Cada dia més blaus, cada dia més pare. L’Estel intenta espolsar-se la por abans que es converteixi en ràbia. L’Arnau li fa dos petons i li pregunta per la Flor i ella li pregunta per la Sara i els nois. Ritual familiar acomplert. Tots estan bé, posen distància de nou i ja poden començar.
L’Estel agafa la carta de l’editorial amb les dues mans com una barrera protectora, o potser per deixar-li llegir si no s’ho creu, i quan aixeca els ulls veu el blau del germà posat en el seu escot. Marxaria ara mateix. Quan ha arribat al bar ho ha pressentit, la camisa és massa oberta i els botons es descorden sols. A en Lleó li encanta precisament per això, cada vegada que l’Estel es mou salta un botó que li tocarà cosir a ell, però avui no ha quedat amb en Lleó ni ella se sent radiant ni són aquí per riure. Es redreça a la cadira, em poso la camisa que em dona la santa gana, merda de pensaments. Respira fondo perquè marxin tal com han arribat, com un núvol, cap a la dreta. Vinga va, moveu-vos. Es torna a mossegar el llavi, tant de bo hagués començat per la Marina, encara que ella mai no ha volgut saber-ne res pensa que hauria estat més fàcil. Potser només pel fet que és una dona.
S’escura la gola i comença a parlar. Directa.
—Ja tinc editor.
L’Arnau encara és a l’escot. Eh, tu, diu l’Estel i l’Arnau puja de l’escot a la boca i s’hi queda. Què has dit? Llegeix la resposta als llavis: que tinc editor.
—Què vols aconseguir airejant misèries que només tu creus que van passar?
I comença el partit de tenis que l’Estel ha preparat. Des de quan pensaves fer-ho públic? Des que ho vaig començar a escriure. I per què ho vols publicar? Per què ho necessito. Per què no pots passar full i fer net? Per què ho estic fent, a la meva manera. Per què has esperat que el pare fos mort? Per què sempre m’ha fet por. I per què? I per què? I per què? L’Estel sap que el pare de l’Arnau —el mateix que el seu— no era així, que ell no vol que sigui així.
Ara arriben els peròs. Però el que expliques no és cert, però no pots publicar-ho sense el nostre consentiment, però la mare no ho voldria, però la Marina no hi estarà d’acord, però no és just que, però. I després venen els gestos, les mans amunt, ben obertes i cada vegada més a prop, cada vegada més amenaçadores. Fins que la mà de l’Arnau li frega la galta i ella no sap interpretar si és un intent de carícia o de cop. Tant l’enutja una cosa com l’altra. L’Estel agafa aquesta mà implacable amb fermesa i mirant el germà als ulls l’alça del tamboret d’una estrebada. El contempla, aferrat a ella pels seus dits fins i forts. L’Estel sempre ha tingut una imaginació desbordant. Ara mateix, amb un sol braç el fa giravoltar dos cops, millor tres i fins i tot quatre, i visiona l’Arnau cap per avall, la camisa caiguda per la gravetat, els mitjons grisos, els pantalons pujats o baixats, depèn de com es miri, i els cabells castanys fent pessigolles a la mà de l’Estel, que riu de gust. El germà tan correcte, capgirat, despentinat, desendreçat, despullat. L’Arnau no li veu la gràcia. Prou, Estel! La parella del costat ho miren amb la boca oberta. Les noies del darrere xisclen, per damunt de la música. L’Arnau també. Estel, prou! I l’Estel s’entreté encara amb un parell de voltes més perquè el grup del fons tingui temps de veure l’espectacle i de fotografiar-lo potser. Quan està prou segura que l’Arnau ho ha entès, el torna a lloc, la mà encara subjecta. Està sonant un rock, a sis temps, l’Estel el marca amb els peus i fa ballar l’Arnau, desprevingut. Voldria continuar però amb contundència li deixa anar la mà gran i poruga. L’Arnau se l’eixuga, s’arregla els cabells i es col·loca bé la camisa.
—Saps que ho publicaré, oi, Arnau?
—Fes el que vulguis, Estel, i no em tornis a marejar mai més.
—Cada vegada que em miris els pits i els llavis amb els ulls del pare.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
