Cultura – relats
Mò Bertran
Agafaven els últims revolts, vint-i-sis corbes, sempre les comptava. A la divuit es veuria el mar, la Joana ja l’imaginava; a la vint-i-u, el poble, i a la vint-i-sis arribarien a casa l’àvia. Agafarien el camí de terra i el pare tocaria la botzina, dos cops. L’àvia sortiria a rebre’ls, amb el seu cosí Jan i els seus pares, la tieta Cristina i el tiet Carles, que sempre arribaven els primers.
–Oh, quines ganes de veure’t, bitxeta, posa’t el banyador i correm a l’aigua! –El tiet Carles sempre l’esperava per ficar-se a l’aigua junts, amb les ulleres de bussejar i els peus d’ànec, a trobar estrelles de mar, sabatetes de la reina, pops, peixos. Després li preguntava els noms dels tots els que havien vist. I la Joana somreia perquè quasi sempre els sabia i el Jan l’observava admirat. Ell i la tieta Cristina trobaven l’aigua molt freda i no s’hi podien estar més de cinc minuts. La mare de la Joana també aguantava molta estona a l’aigua, però sempre en sortia abans per xerrar amb la Cristina o per llegir, com el pare.
La tieta Pat pujava l’última i quan arribava ella començava la festa de veritat. Explicava el seu darrer viatge, donava un paquetet idèntic a la Joana i al Jan i la Joana s’apressava per ser la primera a obrir-lo. Un elefantet de l’Índia, un Buda petit de Tailàndia, un calendari asteca de Mèxic. La Joana volia ser com la tieta Pat. O com el tiet Carles.
Li agradava molt anar a casa l’àvia, a l’estiu. A la Cabaneta. No va veure mai cap cabaneta enlloc i, quan ho preguntava, la mare i les tietes reien. Es veu que l’avi va comprar la casa quan sí que semblava una cabana, petita, i la va anar ampliant, mentre la mare i les tietes Cristina i Pat jugaven, es divertien i es barallaven. Creixien les germanes i creixia la casa. La Joana només havia conegut una casa gran, amb un porxo davant del mar, oliveres al darrere, una piscina rodona que posaven a l’estiu quan arribaven ella amb els seus pares, el Jan amb els tiets, i la tieta Pat, que apareixia més tard, sempre alegre. El xivarri, les esquitxades, els jocs, els aspersors, les tovalloles esteses i la dutxa al jardí. Com li agradava!
Divuit, el mar. Vint-i-u, el poble. Vint-i-sis! Botzina, botzina. L’àvia a la porta, somrient, amb en Jan, el tiet Carles i la tieta Pat. Hola! Pat, aquest any ens has guanyat! Maletes avall, abraçades.
–Corre a agafar el banyador i les ulleres! –El tiet Carles, com cada estiu. Quina felicitat!
Van tornar tard del mar, esgotats, contents. El pare estava acabant de parar la taula, al porxo. Es van esbandir la sal a la dutxa del jardí, van fer una assecada ràpida i la Joana es va posar el vestit que li havia deixat la mare sobre la cadira. Descalça, va córrer cap a la cuina amb el tiet, a veure qui arriba primer! El tiet, com sempre. Ja el guanyaré, l’any que ve, va pensar mentre abraçava l’àvia, que estava acabant de fer les truites. El tiet Carles va riure, va agafar la tieta Pat per la cintura i li va fer un petó al coll, ella va deixar l’amanida que preparava i el va envoltar amb els braços. Petó als llavis. Petó més llarg als llavis. Somriure bleda. La Joana, amb ulls com taronges. Quan ells es van tombar per mirar-la, ella va girar-se cap a en Jan, que feia el pa amb tomàquet sense aixecar el cap. Va ser llavors quan es va adonar que la tieta Cristina no hi era. L’àvia se li va apropar, netejant-se les mans amb el davantal:
–Joana, preciosa, acompanya’m al rebost.
Quan sortien de la cuina, la Joana es va girar poc a poc, estrenyent fort la mà de l’àvia, amb por que fos veritat el que havia vist. Va trobar el somriure immens del tiet Carles, que agafava encara la tieta Pat per la cintura i li picava l’ullet.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.
Altres contes publicats:
