12.3 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de novembre de 2020 |

La meva vida amb Bogart i Bacall

Un relat de Mò Bertran

Relats

Mò Bertran

He decidit que són actors. Ella, segur: en té tot l’aire. Fa mesos que cada dia me’ls creuo, sempre a la mateixa hora i en el mateix lloc. Ell dins del parc, assegut en un banc, fumant, i ella, a la cafeteria, amb un cafè amb llet a la barra, a les nou en punt.

Els veig cada matí, de dilluns a divendres. Cada dia faig el mateix recorregut, m’agrada la rutina. Em llevo a les set: faig una hora de ioga, em dutxo, em vesteixo i surto a caminar mitja hora, creuo el parc, gaudeixo de tots els sentits, sobretot el de la vista. Soc molt observadora, soc escriptora. Caço moments, caço persones.

L’home té uns quaranta anys, té els cabells curts, moreno, amb el nas gran i els ulls foscos. Cada dia em travessa amb la mirada i quan passo davant seu em fa un somriure tort, després d’exhalar el fum, com si no pogués deixar-lo anar del tot, com si no pogués deixar-se anar del tot. Cada dia li torno el somriure encantada. Em recorda Humphrey Bogart, i no és habitual creuar-te cada dia amb el seu magnetisme.

La dona té els cabells ondulats, castany clar, els llavis molsuts i els ulls verds. És jove, alta, elegant. Em fa pensar, molt, en Lauren Bacall. Deu notar que l’observo i de tant en tant em llança una mirada profunda i després, amb una veu greu, ronca, com la de la l’actriu, demana el compte i marxa.

Sí, he decidit que són actors. No ho puc saber del cert si no ho pregunto perquè no miro mai la televisió, no en tinc. Tampoc miro sèries. Vaig sovint al cinema, però mai veig pel·lícules espanyoles, ni catalanes. El meu tiet aficionat al cinema em repetia, com un mantra, que el cinema espanyol no podia competir amb l’americà. Tant era que fes molts anys que no veia una pel·lícula espanyola. El cinema era Cary Grant, Marlon Brando, James Dean. També era Greta Garbo, Audrey Hepburn, Marilyn Monroe. I el mantra que el cinema era americà i que va quedar aturat als anys cinquanta va calar fons.

Avui la Bacall m’ha mirat més estona. Bon dia. M’ha espantat sentir-la parlar en català. En Humphrey em continua somrient cada dia. Lauren Bacall i Humphrey Bogart van compartir pantalla i vida durant dotze anys. He decidit que l’home i la dona s’han de trobar, ho he imaginat molts dies i la meva imaginació no té límits. Ara és hora que la ficció sigui real: jo la faré real.

Planejo l’encontre que tindran. Jo travessaré el parc com cada dia i, com cada dia, passaré per davant del banc on seu l’home. Ensopegaré davant seu, amb naturalitat, i la carpeta on tindré escrits antics sense cap ordre caurà. Semblarà una catàstrofe que l’home m’ajudarà a redreçar i, amb la cigarreta als llavis i amb posat preocupat i sobretot molt atent, m’ajudarà també a posar-me dempeus de nou. M’espolsaré els pantalons. “No m’he fet mal, estic bé, moltes gràcies”. “Et puc convidar a un cafè?” La proposta sonarà espontània, ell acceptarà i anirem a la cafeteria on sé que hi haurà Lauren Bacall perquè seran les nou en punt. Entrarem i saludaré la cambrera amb veu ben alta. Ella em tornarà la salutació una mica d’esma i la Bacall es girarà en sentir-nos, ens seguirà amb la mirada, a mi, però sobretot a l’home. Ell també la mirarà, fixament. Seurem en una taula de cara a la barra, de cara a ella, al seu perfil, que anirà tombant cap a nosaltres perquè la mirada de Bogart l’haurà impactat tant que buscarà la manera de tornar a trobar el somriure mig forçat i els ulls tristos, desafiants. Anirà passant això i en Bogart i la Bacall s’aniran enamorant, atrets com dos personatges de les pel·lícules que van interpretar. Mentrestant, jo explicaré a en Humphrey que aquí fan un cafè deliciós i que tenen tes de tot tipus i que els serveixen com a mi m’agrada, amb la tetera gran, el te reposant i la tassa i el sucre morè i la gerreta de llet a part perquè pugui servir-me’l al meu gust.    

M’escoltarà poc, l’importarà molt poc tot el que li dic. Només just per dir-me, sense deixar de mirar Lauren Bacall, que a partir d’ara vindrà a esmorzar aquí cada dia, que no coneixia aquest cafè, tot i ser tan a prop del parc.

I a partir d’aquest matí aniran perseguint les mirades, s’aniran regalant somriures, fins que un dia entraré a la cafeteria i els trobaré junts a la taula on l’home i jo vam seure el dia de la caiguda, el primer dia.    

Els saludaré amb la mà i ells em somriuran agraïts. Que fàcil haurà estat i que gratificant serà poder sentir l’electricitat que desprendran entre ells, com havia de ser. Sé que serà el seu primer dia d’una llarga relació. Bogart es va enamorar del personatge de Lauren Bacall, ella es va enamorar del personatge de Humphrey Bogart. Actuaven al plató i portaven el personatge a casa, a la vida. Intueixo que a l’home i la dona els esperaran anys de pel·lícula. Jo estaré satisfeta, ja tindré els personatges que buscava, podré escriure’n la història.

Decideixo que el dia que es coneixeran sigui un dimarts, amb marge de prou dies perquè puguin veure’s de nou al cafè sense deixar que es refredi l’atracció que sentiran. Aquell dimarts em llevo a les set, com sempre, faig una hora de ioga, em dutxo i m’arreglo amb pressa. Entro al parc, distingeixo l’home de lluny, al banc. Camino nerviosa cap a ell. No em pot llegir els pensaments, encara no, segur que no, em dic amb por. Accelero el pas per poder ensopegar bé, amb estil, perquè sembli una caiguda natural. Desitjo no fer-me mal de veritat. Em centro en l’home, ell es tomba i em segueix els moviments amb els ulls foscos, penetrants, fins que soc davant seu. Llavors caic, els papers de la carpeta oberta volen i es barregen, ell s’acosta, m’ajuda a recollir-los. Jo m’aixeco i m’espolso. “Estic bé, gràcies. Et puc convidar a un cafè?” Ell accepta i entrem al bar. El deixo passar al davant. Jo, al darrere, observo, apunto, caçant el moment, caçant-los a ells.

—Hola, Laura.

­­­­­­­­­­­­­­La veu ronca obre els ulls verds, sorpresa.

—Hola, Humbert, com és que vens avui?

El somriure tort apaga la cigarreta al cendrer de la barra i fa un petó als llavis molsuts. Jo miro l’escena, atònita, encara a la porta del bar.

L’endemà, dimecres, torno a passar pel parc. L’Humbert fuma, al banc, com sempre. “Bon dia! Tot bé?” Li responc que sí, gràcies. La Laura també s’interessa per mi, fins i tot xerrem una mica a la barra. I el dissabte següent, per primer cop en dissabte, baixo a la cafeteria i els veig junts, a la taula on l’home i jo vam seure el primer dia. Jo, tan observadora, m’assabento llavors per la cambrera que fa dos anys que són parella, que es van conèixer en aquesta cafeteria, que ella hi ve cada dia i que ell, només els dissabtes. Que ella és periodista i ell pintor, i té l’estudi a l’altre cantó del parc. Que discuteixen molt, que els clients els coneixen. Que les reconciliacions són de guió guanyador d’Òscar. Que la relació és intensa. M’ho imagino. I penso que ja fa dos anys que tinc la història al davant, només dos carrers enllà de casa. Jo, tan observadora, de la meva rutina.

Vull seguir-los, immortalitzar-los, explicar-los. Mentre prenc el te a la barra, imagino que els demano permís per acompanyar-los i escriure’ls. Imagino que l’Humbert em respon el mateix que Bogart a un periodista impertinent: “Potser vols acompanyar-nos fins al llit i explicar com follem?” “Sí, ho vull!”, crido en silenci. I m’imagino que visc amb ells, que menjo amb ells, que dormo amb ells, que escric el llibre de la meva vida. La meva vida amb Bogart i Bacall. Tornaran a ser personatges. La realitat serà ficció, jo la faré ficció de nou.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

Plans de futur

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.