El Relat
Mò Bertran
En Marc procura fer passes curtes i lentes però li costa. Té les cames llargues i en quatre gambades recorre el passadís i es planta davant la porta de l’habitació, la mira dos segons i fa mitja volta. Quatre camades més i torna a ser al menjador. No sap com dir-l’hi, hòstia. Un, dos, tres, quatre. Intenta que la respiració s’adapti a les passes. Això és el que li cal, un ritme constant, una inspiració i una exhalació profundes per espolsar la por, si fos possible. Un, dos, tres, quatre i torna a ser davant de l’habitació. La mà al pom, a punt de girar-lo. No pot, li cal més aplom. Ha assajat durant tot el viatge de tornada a casa. Ho ha repetit tants cops al tren, hi estava tan capficat, que ha baixat dues parades enllà. Ha desfet a peu el recorregut de més, repetint en silenci tot el que li vol dir. Ho té claríssim i avui li ho dirà. Fa ja tres dies que hauria d’haver respost al degà, acceptant. És el que ell espera i és el que en Marc vol. Dit així, pensat així, sembla fàcil. Per arribar-hi, en Marc ha meditat pros i contres. Ha preparat bé la seva part, el seu discurs, i també la rèplica de la Clara, com si sentís la seva veu. A en Marc, el pacte li va quedar clar des del primer dia i li va semblar bé, fins fa tres setmanes.
Un, inspira, dos, deixa anar l’aire, tres, inspira, quatre, exhala. Concentrat, passa de llarg, com al tren, i es fica a l’estudi. Remena llibres només per fer alguna cosa, el que sigui, abans d’entrar a l’habitació, abans d’encarar la conversa temuda. Clara, m’han donat la beca per un any i mig, a Boston. I he acceptat. No li sembla tan complicat, dues frases: la primera, explicativa, més llarga, i la segona, contundent. Treu els llibres de la primera prestatgeria, els posa tots damunt la taula i els torna a col·locar de petit a gran. Treu els de la segona prestatgeria i quan els comença a endreçar per colors li cauen a terra. M’han donat la beca, un any i mig a Boston. L’he acceptat. Me’n vaig. Hi ha afegit la tercera frase, curta i sense embuts. Potser hi afegirà un interrogant. Camina de nou accelerat i aterra davant la nevera, fa un glop llarg d’aigua freda retenint l’alè i el treu amb la ràbia continguda de sentir-se tan covard. Torna a col·locar-se al principi del passadís. I un, dos, tres, quatre, ara sí. Mà al pom, que volta a l’esquerra. Sent el silenci i veu la Clara estirada al llit, els ulls tancats. En Marc s’hi acosta, li toca els peus amb tota la dolçor de què se sent capaç, però igualment l’espanta. La Clara es treu els cascos.
Mitja hora abans, la Clara ha tancat la porta tan fort que ha fet trontollar el llum. L’ha encès amb un segon cop a l’interruptor, encara més brusc. Ha restat tres segons immòbil i s’ha forçat a reiniciar l’arribada, s’ha tret la jaqueta i l’ha penjat amb cura. Ha desat les botes al moble sabater del rebedor i ha aprofitat per endreçar-lo, les seves sabates en una filera ben recta al primer prestatge i les d’en Marc al segon. Ha agafat les sabatilles amb el mateix deler que agafava el nino en tornar de l’escola, hi ha ficat un peu, l’altre i l’ha envaït la sensació de benestar que desitjava. S’ha sentit a Casa, en majúscula, a la llar que han anat construint aquests tres anys ella i en Marc. Ha caminat poc a poc fins al bany fent un badall mandrós, cansat. S’ha deixat anar els cabells, movent el cap d’un cantó a l’altre, com si s’espolsés la peresa, i el mal humor. Ha deixat rajar l’aigua i ha posat un dit sota l’aixeta, s’hi ha estat una estona, abstreta, amb el cap lluny, en el primer dia que van dormir al pis, en la il·lusió d’estrenar casa, llit, bany, tota una vida sorprenent i idíl·lica al davant. Aviat van ensopegar amb el primer esglaó i la fermesa de la Clara els va menar a partir de llavors cap a un camí més pla. La feina d’en Marc li requeria viatjar molt, per això la Clara, ràpida, va imposar en aquella primera entrebancada les seves condicions: a ella li encantava viure a Barcelona i hi tenia una bona feina, no en volia marxar per res del món. En Marc viatjaria sempre que li calgués i tornaria cada cap de setmana a Casa. Ell hi va estar d’acord, també li agradava viure a Barcelona i necessitava viure amb la Clara. El van segellar amb una abraçada càlida i amorosa que els va portar fins al llit. Quan l’aigua ha sortit ben calenta, quasi cremant, s’ha ensabonat les mans amb parsimònia i s’ha encantat davant el mirall eixugant-se. S’ha espantat de veure’s la por en la cara de cansada.
A l’habitació, s’ha tret els pantalons i s’ha desplomat sobre el llit, ha agafat un dels coixins quadrats i se l’ha col·locat a l’esquena, més avall, més amunt, fins que ha aconseguit una postura còmoda. Quin plaer estirar-se a mitja tarda! Ha agafat els auriculars de la tauleta i els ha connectat al mòbil, ha remenat la llista fins que ha trobat el que buscava i ha tancat els ulls. Ha pres consciència que fa massa temps que no té una tarda sencera per a ella i la vol gaudir. Ha sonat l’adagio, la Clara ha anat ajustant el ritme de la respiració als violins i les violes. Ha començat amb inspiracions més curtes que ha anat prolongant, les exhalacions més llargues, llarguíssimes, fins que no li ha quedat ni una mica d’aire al cos, la panxa endins, el melic endins, tal com li ha dit la doctora. Llavors ha tornat a inhalar, profundament, visualitzant l’aire des de la base de la columna fins a l’entrecella, retenint-lo uns segons i suaument, molt suaument, ha deixat anar de nou l’aire seguint el camí de l’exhalació, des de l’entrecella fins a la base de la columna. S’ha acoblat al tempo: ella, la música i la respiració són una sola cosa. Fins que una mà la treu de la somnolència de manera sobtada i l’espanta. Obre els ulls i triga uns segons en deixondir-se. En Marc l’observa silenciós i massa seriós. La Clara es treu els cascos i l’apunta amb una mirada nova. No sap si és el bon moment, en tot cas, és el moment. Dispara:
-Estic embarassada.
La notícia surt de la boca de la Clara, queda suspesa uns segons en l’aire fins que amb tota la força del calibre 45 penetra en el timpà d’en Marc. El cop l’empeny i es recolza a la paret. No, ara, no. Avui no. Aquest any no. Per fora se sent dir:
-El tindrem, oi, Clara?
I al seu cap, l’estudi dins el campus de la universitat de Boston es converteix en el piset al centre de la ciutat on viuran amb la nena durant el temps de la beca, que perllongarà perquè voldran continuar el parèntesi de vida nova i més tard agafarà la plaça de professor durant un any més perquè la nena, o el nen, comenci l’escola allà i torni amb l’anglès ben integrat i tingui records de l’experiència. I ell s’haurà fet un nom a la universitat i hi farà la tesi i la Clara trobarà una feina a la qual no podrà renunciar, allà, a Boston, en el millor estudi de disseny, i al cap de quatre anys el piset ja serà una casa amb jardí als afores de la ciutat. I podran convidar-hi els amics i tenir una altra nena, o un altre nen.
La Clara el mira amb una barreja d’incredulitat i de compassió abans de l’últim tret.
-Jo no el vull tenir, Marc.
I en el moment que rep aquesta segona bala, en Marc estriparia amb fúria i a trossets diminuts el dibuix que acaba de fer, fins que només fossin flocs de neu caient a la paperera. Agafa en canvi la goma que li ha llançat la Clara i es força a esborrar amb enteresa el piset, la plaça de professor, l’estudi de disseny, la casa amb jardí i, per últim, els nens. Ara l’estudi al campus destaca en un racó. Aixeca el cap, convençut que la Clara segur que el podrà veure.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran
