13.7 C
Sant Gervasi
| Dimarts 26 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Blau elèctric

Un relat original de Mò Bertran

Publicitat
Publicitat

Relat

Mò Bertran

Prem la tecla enviar. Ja està, aquest article no és el millor de la seva vida però explica bé el que acaba de passar, és una bona crònica del desnonament de la casa ocupada pels joves del barri. A l’Elisa li sap greu no poder-se posicionar quan escriu, el cap de redacció li ha cridat l’atenció més d’una vegada i, si vol continuar cobrint aquesta notícia i seguir amb els temes socials del barri, no té més remei que ser objectiva, encara que li sembli ara mateix un oxímoron.

Saluda els pocs que queden a la redacció. Aniria amb gust a fer una cervesa amb el Pau, però el veu tan desbordat entre pantalles i diaris que li envia un petó amb la mà. Fins demà! Agraeix sortir al carrer. Un cop de vent li separa en dos el serrell, fa el gest inconscient de tornar-lo a ajuntar, obre la bossa i en treu la gorra i el guants. Té ganes d’arribar a casa, l’imagina acollidora, calenta. Tot i això, pensa que realment el que voldria ara és un bar, una birra i hores per davant. Voler, voler, voldria sopar en un restaurant, aquell que van veure passejant ahir amb el Marc, tan bonic i tan auster alhora. Tan car i imagina que tan bo. Van entrar a tafanejar i el Marc va demanar-ne la targeta, ella encara riu perquè troba targetes de restaurants al lavabo, a l’habitació, a la cuina. Les acaba utilitzant de punt de llibre. No cal que l’agafis, Marc, si un dia hi podem venir, el trobarem a Internet. Però ell l’agafa sempre i ara l’Elisa l’ha trobat a la butxaca de l’abric. Es va fixar en el nom i en els gots i les gerres blaves, les cadires, les parets, i les estovalles amb aquell blau de nit. Tants blaus. Per això ahir devia haver guardat ella la targeta. 

————

Blau marí, blau cel, blau gris, blau elèctric. Fa deu anys hi cabien tots els blaus a la seva vida. Llavors treballava a internacional i li encantava perquè podia viatjar. Acabava de tornar dels Estats Units, on havia anat a cobrir les eleccions que va guanyar Obama. El món era gran i ells l’estrenaven junts, hi cabia tot. També els dubtes i les preguntes. El Marc l’havia anat a recollir al diari, passejaven.

         –Marc, tu quants fills vols tenir? 

         –Quina pregunta, Elisa, potser cap, o un, o dos. 

         –Jo en vull quatre –sempre tan directa–. I sé com es diran. Atzur, Turquesa, Cobalt, Indi.

         El Marc va esclatar en una rialla que l’Elisa no va saber com interpretar. El soroll dels cotxes i les botzines impacients els van permetre no dir-se res fins que van arribar al carreró més tranquil on vivien. 

         –No necessàriament en aquest ordre, els noms.

         Ja eren a punt d’entrar a casa quan el Marc es va adonar que parlava seriosament.

————

L’Elisa posa la clau al pany i ja sent els xiscles. Obre la porta i la rep una vampir i un policia, amb una mossegada i un cop de porra seguit d’un petó. Ensopega amb un camió, el recull i el fica al cossi. Des del rebedor, escolta un riure sorollós de nena que la porta fins a la cuina sense treure’s l’abric. El Marc està cobert de farina i un ou ha caigut damunt la vampir, que s’aguanta el plor. La que es recargola de riure és una ajudant de cuina amb davantal de flors pujada en un tamboret.

         –Ei, Elisa! Volem fer un pastís de poma i a la Turquesa se li ha trencat la bossa de farina i un ou. Fa molta gràcia, oi? –El Marc li fa l’ullet.

         Sempre ha agraït el sentit de l’humor i la paciència del Marc. Li fa un petó, també a la petita cuinera, que l’abraça molt fort. El petit policia se li vol acostar i queda enganxat a terra amb l’ou i la farina. El Marc l’agafa a coll, el seu al seu costat i l’abraça, encara rient.

         –I l’Atzur? 

         –A la play, on vols que estigui, mare!

         S’adona que encara porta l’abric posat i torna al rebedor. El penja al costat de la jaqueta del Marc i dels quatre anoracs blaus. 

————

Recorda les nenes blaves. Abrics blau marí, anoracs blau elèctric, jerseis blau cel. Sempre assegudes tres bancs més endavant. L’Elisa sentia la veu monòtona del mossèn com un fons de fil musical. Sí que escoltava, en canvi, amb tota l’atenció de què era capaç, la segona nena xiuxiuejant a l’orella de la tercera. I observava també ben atenta com la quarta passava uns cromos a la segona, que estirava el braç i els ensenyava després a la primera. Quatre germanes. Quatre cabells castanys. Quatre faldilles escoceses. Quatre pantalons de pana. Quatre abrics blau marí. L’Elisa, entre el pare i la mare, passava l’hora de missa imaginant-se que ella n’era una més. Cinc vestits, cinc anoracs. Quatre nenes morenes i una rossa. La rossa. La nena rossa, sola, asseguda tres bancs més enrere, somiant en quatre germanes, tan reals cada diumenge. Tan reals també a la cabana de la seva habitació. L’Elisa podia comptar els diumenges que havia passat veient créixer les germanes, veient com el pare les feia callar, la mare somreia i els posava bé les bufandes a l’hivern, abans de sortir; les quatre nenes es barrejaven i la mare ensopegava amb els braços que l’estiraven. L’Elisa va demanar quatre nines i un anorac blau per Reis. Li van portar dues nines rosses i un anorac verd. Com els teus ulls, Elisa, i les nines rosses, com tu! No entenien la seva desil·lusió. L’Elisa va continuar imaginant una família completa, la que ella tindria de gran, i quan va arribar l’aniversari va aconseguir dues nines més. 

————

Aparta la nina de la taula, hi asseu la vampir i comença netejar-li la cara plena d’ou. La nena no la mira. L’Elisa ja li coneix la cara, avui és una vampir i s’hi tornarà amb una mossegada a la cuinera, quan ella es despisti. L’Elisa decideix no ficar-s’hi, està massa cansada. La vampir salta a terra i ella comença a plegar la pila de roba d’esma. Sent que el Marc li explica nosequè de la feina, que el laboratori es traslladarà, que el seu departament es divideix en dos, o potser és a la Turquesa a qui diu que parteixi les pomes en dos. No està prou atenta i respon amb monosíl·labs.

         –Mare, m’has pogut comprar el compàs i el cartabó? Que demà ho he de portar.

         –Que què? Ai, no hi he pensat! Marc, baixo a comprar això que necessita la Cobalt.

         Es posa l’abric i surt. Es nota el nas gelat i puja la bufanda ben amunt. Pensa en les quatre nenes, les quatre bufandes, en els seus quatre fills, en l’esquadra i el cartabó, en les motxilles, la rentadora, els deures, el sopar. Entra a la papereria i en surt amb l’esquadra i el cartabó i el Jo confesso. Ho fica dins la bossa i posa les mans a les butxaques, avança ràpid, té fred. Quan toca la targeta, s’atura un moment. La treu, en llegeix el nom i l’adreça. Gira a l’esquerra, camina una bona estona, allunyant-se de casa. Pels finestrals veu les taules amb les estovalles blau fosc, els plats de ceràmica grisa, les gerres i els gots blau mar, les parets turquesa. Parelles sopant, grups petits, estrangers la majoria en aquesta hora. Hi entra i seu en una taula de dos, apartada de la finestra. Espera algú, senyora? No, no. Porti’m un vermut i la carta, sisplau. Somriu, el senyora la fa sentir lluny. Treu el mòbil i tecleja un missatge. Marc, acabo de  recordar que avui començo el taller de tipografia que ens fan fer al diari. Dues hores, cada primer dijous de mes… Digues a la Cobalt que ja ho tinc tot. Ànims amb els blaus! T’estimo.

         Mira la carta i pensa que compensarà el Marc el cap de setmana. Demana una ampolla de vi blanc i diu al cambrer que li reservi la mateixa taula cada primer dijous de mes a la mateixa hora. Sí, sola. I esclata a riure mentre silencia el mòbil, treu el llibre de la bossa i fa un brindis a l’aire.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

‘Comprem aquest pis’, un nou relat de Mò Bertran

‘Prou’, un nou relat de Mò Bertran

La meva vida amb Bogart i Bacall

Plans de futur

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

 

Quatre mocassins

 

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.